"La solució no és tant donar diners sinó eines"

 

Som una entitat jove que es va crear l’any passat i el que ens vam plantejar era fer un espai on els propis joves tinguessin veu i decisió i poder parlar de les pròpies necessitats i elaborar propostes de millora a partir de les nostres experiències dins del sistema. La UJEC ha estat creada a partir de la necessitat del propi col·lectiu i el que volem és tenir veu, representació, un espai propi, conèixer-nos i ajudar-nos entre nosaltres i l’objectiu general sobretot és millorar la qualitat de vida dels i les joves extutelades. Els joves tenim moltes coses a dir.

 

 

 

Hi ha moltes coses a millorar dins del sistema de protecció, de la DGAIA. Una cosa que estem veient és que no hi ha una sincronització entre entitats, no hi ha una informació universal (no tots els centres tenen la informació d’altres centres) i la manera que s’està gestionant l’arribada [joves migrats sols] no és tan adequada perquè tot els recursos que s’estan generant són pensant des de l’emergència i aquesta no és la situació. El que s’ha de fer és crear estructures estables, adequades, en condicions, en zones urbanitzades i que no siguin aïllades de l’entorn i que comptin amb tots els suports que calguin. 

 

De les accions que portem a terme, una és incidir en aquestes polítiques i una altra és un projecte de sensibilització ‘Jove per jove’ on anem a diferents espais on viuen els joves i fem debats del que estan fent i del que volen i expliquem la realitat. Allà hem vist que a Girona no hi tants recursos com a Barcelona, que hi ha moltes diferències, o que no hi ha tants recursos a Tarragona com a Barcelona, però els joves d’allà també necessiten formar-se, recursos laborals, el que calgui... Els recursos estan aglutinats a Barcelona i això fa que tots els joves tinguin la intenció de venir cap a Barcelona. També veiem que els recursos que s’estan creant són precaris, no hi ha suficient espai o personal per gestionar el volum de persones. 

 

I sobre el sistema de protecció general, veiem que no és prou inclusiu, no és un espai prou familiar, quan no hauria de ser així, i la intervenció que es fa amb els menors hauria de canviar perquè a partir dels 15 anys no s’hauria d’actuar de la mateixa manera que amb els nens petits. La situació que se li presentarà amb 18 anys no és la real, no és la que ell espera, no surt prou preparat. La intervenció ha de canviar i se li ha de donar més autonomia al jove. 

 

 

 

Ara hi ha dues realitats: la de l’arribada massiva de joves [migrats sols] i la dels joves que fan l’itinerari des dels centres residencials, CRAE, pisos assistits, etc. En general, no hi ha recursos suficients perquè tenim 500 joves extutelats a l’espera d’un pis assistit i per falta d’aquests recursos hi ha una pressió de les entitats perquè els joves ho tinguin tot bé i cada dia és una lluita. Molts joves no saben què els passarà quan compleixin 18 anys i en els últims mesos es passa molt malament. Els més perjudicats, però, són els de fora perquè no tenen cap familiar al costat i això fa que siguin més vulnerables. Nosaltres rebem trucades de joves que ens demanen ajuda perquè estan al carrer i no saben què fer. Analitzem la seva situació i veiem que no tenen bé els tràmits del passaport, no tenen accés a prestacions perquè no tenen papers, no tenen permís de treball, etc. No hi ha recursos suficients per als joves i això implica el que està passant, delinqüència, robatoris... i això afecta la convivència perquè el treball de sensibilització cada cop costa més. 

 

 

 

La solució no és tant que es donin diners per viure, el que volem és la canya, eines per sortir-nos-en. Si aquests joves [migrats sols] un cop complerts els 18 anys tinguessin un permís de treball, si se’ls facilités, ajudaria molt perquè són joves que tenen ganes de treballar i podrien tenir una vida més autònoma. I una altra proposta és treballar amb aquests joves en els projectes educatius. S’han obert molts centres, però sense projectes educatius amb base i així no es pot fer una intervenció adequada. I la sensibilització a la societat n’és una altra perquè hi ha una percepció molt negativa, un estigma tant de les persones que estan tutelades com de les que venen de fora.

 

 

 

Són un dels pitjors enemics, tot i que alguns mitjans sí que estan cuidant els missatges que donen, però normalment parlen d’aspectes negatius del col·lectiu, parlen d’una manera generalitzant i despectiva. “Ah, són ‘menes’! I ja de per sí l’ús d’aquest terme és despectiu perquè va associat a què són joves conflictius, que venen a fer allò o allò altre... el missatge que estan donant no sensibilitza la societat.