Illa a 'El Nacional': "Un cas com el de Reus pot tornar a passar"

'El diari digital 'El Nacional' publica aquest dilluns una extensa entrevista amb el president de la Taula del Tercer Secor, Oriol Illa. illa fa una repàs sobre l'actualitat 'social' del moment i parla de pobresa energètica, els nous pressupostos que prepara el Govern, habitatge social, contractació pública...

Llegeix l'entrevista publicada a 'El Nacional'

"La crisi econòmica passa, la social no". Aquesta advertència la llançava al 2015 Oriol Illa, president de la Taula del Tercer Sector, en una entrevista al 2015 just després d'assumir el càrrec.

Illa és la veu de 3.030 entitats de caire social, del que s'anomena Tercer Sector. Els toca ballar amb la més lletja: la precarietat, la pobresa, la vulnerabilitat... en forma de rostre humà. Illa adverteix que la crisi ha generat noves necessitats i el seu paper és el d'acompanyar i pressionar a l'administració per donar cobertura a les persones que estan en situació de vulnerabilitat.

En aquesta entrevista amb El Nacional, Illa parla dels pressupostos, dels reptes de l'administració en l'àmbit de l'atenció a les persones i del desgraciat cas de Reus. La mort d'una dona, a qui Gas Natural havia tallat el subministrament elèctric, en un incendi originat per una espelma. Segons Illa, en aquest cas, la Generalitat ha d'imposar un càstig exemplar a la companyia. 

En el cas de la dona morta a Reus, hem vist un foc creuat d’acusacions entre Gas Natural, l’Ajuntament i el Govern. Quina lectura en fa de tot plegat?

És evident que és responsabilitat de tothom perquè aquesta senyora era usuària de serveis socials des del 2013. Per tant, l’Ajuntament és qui ha de garantir que té la cobertura necessària. El Govern és qui ha de garantir que es compleix la llei 24/2015 de pobresa energètica i que es va incomplir. Però, finalment, qui té la responsabilitat d’haver fet un tall de subministrament fora de la llei és Gas Natural. Per tant, l’última responsabilitat i la que causa directament la mort d’aquesta persona és el tall del subministrament. Després pot haver-hi errors de coordinació a l’administració. Però el que provoca la mort és un tall de subministrament il·legal. Per tant, hi ha una responsabilitat enorme per part de l’empresa subministradora, que no és una responsabilitat puntual.

L’última responsabilitat i la causa directa de la mort de la dona de Reus és el tall del subministrament elèctric

En quin sentit?

És la conseqüència d’una actitud mantinguda en el temps de no voler parlar d’aquest tema. No és un accident puntual sinó que Gas Natural s’ha negat sempre a fer front a aquest tema i a signar el protocol amb la Generalitat per veure com es garanteix el servei a les famílies vulnerables. I, finalment, quan l’empresa ha dit la seva, ja s’ha vist el to de la reacció. Tu no pots tenir una persona que ha mort i sortir parlant de protocols. Em va semblar una falta de sensibilitat. Si compareixes és per dir que assumeixes la responsabilitat i comprometre’t a què no es torni a repetir una situació així. Van sortir per dir que la mort de la dona de Reus era culpa d’un protocol. És evident que tothom té part de responsabilitat però hi ha un gran responsable que és Gas Natural. 

No pots tenir una persona que ha mort i sortir parlant de protocols. Em va semblar una manca de sensibilitat 

És un cas puntual?

S’ha demostrat que la companyia ha fet una cosa que ja intuíem, perquè ens ho havien dit usuaris de serveis socials a qui se’ls havia tallat el subministrament, però ara tenim la certesa que aquesta ha estat una pràctica habitual. Per això, el dia que ens vam entrevistar amb el conseller d’Empresa, Jordi Baiget, li vam demanar que es fessin inspeccions retroactives per veure sobre quines persones i llars s’havia fet un tall de subministrament. Això és important; un cas com el de Reus pot tornar a passar i nosaltres volem tenir la certesa que l’administració és conscient de la situació de les famílies vulnerables. Un tall en el subministrament ha de ser comunicat immediatament a l’administració. Això no es va fer.

El cas de Reus és un bany de realitat? Hi ha més casos de pobresa energètica del que pensem?

L’Idescat diu que més de 600.000 persones estan en situació de pobresa energètica. D’aquest 8% de la població, que és una xifra enorme, el que és evident és que hi ha desenes i centenars de persones que estan en situació de precarietat. Per a nosaltres, no és un tema menor. D'altra banda, voldria apuntar un altre element. La majoria de les companyies d’aigua han signat convenis i no tallen el subministrament si el client no pot assumir-ne la quantia. Aquestes companyies d'aigua que han signat el conveni donen servei a un total de cinc milions de catalans i no tallen el subministrament per qüestions econòmiques. En el cas de les elèctriques és a la inversa.

Les elèctriques han demostrat una insensibilitat brutal

I per què passa això?

No hi ha una raó objectiva però les companyies d’aigua, per exemple, són més locals, més territorials. Sovint són societats mixtes; amb presència de l’administració pública. Però crec que l’element més important és que són territorials. Per exemple, l’empresa d’aigües de Castellbisbal, que és una empresa público-privada, coneix les persones en situació d’exclusió del municipi. En canvi, les elèctriques -sobretot Gas Natural Fenosa, Iberdrola i Fecsa-Endesa- són companyies que han demostrat una insensibilitat brutal. Tenen la seu a Madrid, allà prenen les decisions i, durant un any, no hi ha hagut la voluntat ni de parlar-ne. En el cas de Reus, han enviat a l’advocat. Això demostra la insensibilitat i la gestió de l’empresa només centrada en els resultats.

Hem demanat que hi hagi una sanció dura i que l’administració revisi amb efectes retroactius els talls de subministrament fets en els últims sis mesos

La Generalitat s’ha compromès a fer revisions d’ofici per comprovar que les elèctriques no tallen el subministrament a persones que estan en situació de pobresa. Se’n refia? El tranquil·litza?

Jo el que he traslladat al conseller d’Economia, Oriol Junqueras, és que si, en un cas extrem com el de Reus, la Generalitat no actua de forma contundent, el missatge que es dóna és el de la impunitat davant l’incompliment de la llei. Hem demanat que no només sigui contundent: que hi hagi una sanció dura, que l’administració tingui una posició forta, i que revisi amb efectes retroactius els talls de subministrament fets en els últims sis mesos i que s’apliquin les sancions corresponents. La via sancionadora s’ha utilitzat molt poc. La Generalitat ha obert una vuitantena d’expedients sancionadors i ens diuen que és un procés molt ferragós, però continuen essent pocs. Si fas servir l’instrument sancionador, pressiones a les empreses. Aquest és un instrument que no es fa servir. Ara ja no hi ha excusa per a no utilitzar-lo i amb tota la intensitat possible. 

Les entitats socials van pagar, al 2015, més de 200.000 euros en factures. Aquesta és la solució fàcil

A l’octubre van denunciar que s’havia anul·lat el Bonus elèctric. Per què estava pensat i per què se suspèn?

No es deixa de banda però una sentència del Tribunal Suprem diu que això no ho han d’assumir les elèctriques sinó l’Estat; per tant, els contribuents públics. Nosaltres ho hem criticat perquè aquestes empreses tenen grans beneficis. Si hem de bonificar les factures dels qui no poden pagar, tots els contribuents.... Això ja ho fan les entitats socials: al 2015 van pagar més de 200.000 euros en factures. Aquesta és la solució fàcil. Nosaltres demanem anar més enllà, que es compleixi el que diu la Unió Europea: els subministraments bàsics -gas, llum i aigua- s’han de garantir per a les persones vulnerables. Això diuen les directives. Hi ha països que opten per un subministrament mínim i d’altres per la bonificació.

I quin va ser el nostre model?

L’Estat espanyol va optar per la bonificació. Fins a un 25% de persones vulnerables. El problema estava en qui pagava aquesta factura. La llei contemplava que ho assumissin les companyies elèctriques i la sentència del Tribunal Suprem diu que no; que en benefici de la competitivitat d’un mercat, que a més és tancat, s’ha d’assumir via pressupostos públics. Nosaltres vam demanar al conseller que organitzés una reunió amb tots els agents per consensuar un nou Bonus social i poder-lo plantejar a Les Corts, ara que les majories són diferents.

Pressupostos: Per a nosaltres no és rellevant que hi hagi mil milions més. El que volem saber és com això impacta en les persones

Ara que parlem del conseller, vostè ha demanat al Govern que aquest increment de 1.000 milions d’euros en despesa social -ensenyament, afers socials i salut- s’incorpori al pla de xoc i no pas a les conselleries. Per què aquest matís?

És un matís tècnic. El Govern el que fa és sumar les partides de cadascun dels departaments. Ens diu “el 75% dels pressupostos es destina a Estat del Benestar”.  Nosaltres el que volem és que els recursos destinats a aquests departaments tinguin impacte sobre les persones. Per a nosaltres no és rellevant que hi hagi mil milions més. El que volem saber és com això impacta en les persones.

Per exemple?

Quan parlem d’augmentar la renda mínima d’inserció i que s’augmenti en 70 milions, el que estem dient és que torni a abastar tots els usuaris que tenia el 2011, que és una mica menys del doble. Parlar de les partides dels departaments en abstracte no vol dir res. A mi m’interessa saber a quanta gent hem cobert.

Al 2011, 23.000 persones que no tenien cap ingrés van deixar de percebre una prestació

Pel que fa al pla de xoc social -un dels punts que contempla l’acord d’investidura de Puigdemont amb la CUP-, en quin moment ens trobem?

El pla de xoc contempla moltes mesures; si mires les que s’han complert o les que estan en fase d’execució, són la majoria. Si fem una anàlisi més minuciosa, hi ha, per exemple, la renda mínima d’inserció (RMI). Quan nosaltres fem èmfasi en aquesta qüestió, ho fem perquè amb les retallades del 2011 es van modificar els criteris. Llavors hi havia al voltant de 50.000 beneficiaris. Ara en tenim uns 27.000 perquè es van imposar criteris més restrictius. Això vol dir que 23.000 persones que no tenien cap ingrés, van deixar de percebre una prestació. Per tant, no és el mateix parlar de la RMI que d’una altre actuació que tingui un abast menor.

Resumint...

Pla de xoc: grans xifres, estem en un nivell de compliment raonable. Per actuacions, hi ha el tema de la RMI, el tema de residències per la gent gran....

No tenim un substitut per a la llei de dependència. L’Estat no ens paga, d’acord. Però tu els dependents els continues tenint

Això no ho ha pal·liat la llei de dependència?

És que no s’ha pogut desenvolupar aquesta llei i no tenim un substitut per a la llei de dependència i de persones dependents al nostre país n’hi ha moltes. Aquest és un debat que encara hem d’encarar. Per què? Perquè és molt complicat i implica moltes administracions -per tant, políticament ha d’haver-hi acords- i necessitem recursos. Però és evident que hi ha una necessitat de dependència a casa nostra. Afrontar aquests debats és difícil però és la responsabilitat dels gestors. L’Estat no ens paga, d’acord. Però tu els dependents els continues tenint. Necessites saber quina serà la teva proposta per suplir la mancança que tens -i està detectada- que és que el 50% del finançament que et serviria per cobrir la llei de dependència, no el tens.

Els polítics amb els que parla, són sensibles a aquesta qüestió? S’hi comprometen?

Sensibilitat n’hi ha però quan aterres als debats és quan hi ha els matisos. Tant l’administració local com la Generalitat, són sensibles. Ara, després cal veure si som prou eficients i eficaços per aconseguir que les polítiques que fem i recursos que tenim acabin impactant. Aquí és on hi ha la crítica o la queixa: no sempre s’és prou eficient amb els recursos. A l’administració, adaptar-se al canvi, costa molt i les coses han canviat molt des del 2011.

Quan topes amb la política del dia a dia és quan veus que les grans transformacions que cal fer no es fan

Digui’m una prioritat en aquest sentit.

Està claríssim que hem d’integrar la xarxa sanitària i social perquè això ens permet una atenció millor a l’usuari. Fa anys que sabem que és beneficiós tenir un historial clínic i social compartit perquè podrem anticipar que una persona vulnerable desenvoluparà certes malalties. Això depèn de la voluntat política i d’un sistema tecnològic que ja existeix però cal posar d’acord dos departaments i dos col·lectius professionals. Quan arribem a aquests punts que podrien fer canviar el sistema cap a millor és quan trobem els obstacles. Quan topes amb la política del dia a dia és quan veus que les grans transformacions que cal fer no es fan. Per tant, pot haver-hi sensibilitat però les reticències són més grans que la sensibilitat. Nosaltres hem de fer que sigui a la inversa, que malgrat els problemes la sensibilitat sigui superior.

Serveis socials és un altre exemple?

Nosaltres hem dit que tenim entitats arreu del territori que poden ser acreditadores d’indicadors de vulnerabilitat. És a dir, si jo com a entitat social atenc una persona vulnerable, jo puc informar als serveis socials perquè en tinguin constància. No cal massa informes per saber que una persona que és atesa constantment per un entitat està en situació de vulnerabilitat. Això no costaria gaire però no és tan fàcil de fer. És un tema de gestió, no de recursos.

La factura de la llum ha pujat un 73% des del 2010

La crisi ha generat nous problemes socials. El tema de la factura energètica que parlàvem abans és un exemple. La factura ha pujat un 73% des del 2010. Això vol dir que tots els qui tenien prestacions mínimes o salaris molt baixos, s’ha trobat penjats amb aquest increment. És una situació nova de vulnerabilitat i l’administració hi ha de donar resposta. 

Ara feia referència a la gestió. Vostès alerten del risc que grans multinacionals i constructores s'adjudiquin concursos públics de l'àmbit de l'atenció a les persones i serveis socials. Per exemple, a l'ajuntament de Barcelona on el Servei d'Atenció Domiciliària (SAD) se l'han quedat una empresa del grup de Florentino Pérez i una filial de la constructura Sacyr...

Aquests serveis que contracta l’administració en serveis referits a les persones han de ser amb entitats de base: del tercer sector o de l’economia social. No pot ser que un servei d’atenció a les persones el presti una multinacional que s’ha dedicat a la seguretat o la construcció i ara, perquè els pressupostos públics s’orienten a les persones, ofertin un servei d’atenció a les persones com qui contracta un servei de neteja. Necessites la qualitat del servei que l’objecte de l’empresa sigui l’atenció a les persones. Aquestes empreses veuen el sector com un ninxo de recursos. Atendre les persones no és com fer carreteres. No pot ser que sigui una subhasta i que s’emporti l’adjudicació qui faci una millor oferta econòmica perquè si tu rebaixes el preu el que dius és que la qualitat del servei no és important o que vols oferir el mateix pagant menys als professionals i això tampoc és just.

La suspensió parcial de la llei de l'habitatge defensa els grans tenedors

Canviem de tema, el Parlament va aprovar a principis de novembre una llei antidesnonament dissenyada per donar solució als problemes d’habitatge i per esquivar el veto del Tribunal Constitucional que ja va suspendre parcialment una llei que donava cobertura a Govern i municipis per actuar sobre aquesta necessitat. Estan esperançats? No sé si tenen la sensació que, a banda de la magnitud de la tragèdia, són víctimes del conflicte polític entre administracions....

És dur i sobretot en el cas de l’habitatge. La llei que van suspendre parcialment estava inspirada en una ILP amb molt suport al darrere i la llei va incorporar gran part de de les demandes ciutadanes. Un cop aprovada la llei, algunes empreses van presentar recursos sobre els punts que afectaven a l’habitatge. El recurs va prosperar i es va anul·lar. La meva lectura és que no és un problema competencial, que també, sinó que és sobretot un problema de model. La suspensió parcial d’aquesta llei defensa els grans tenedors d’habitatge.

En quin sentit?

Doncs que es defensa els grans tenidors -bancs, per exemple. El que deia la llei és que aquests grans propietaris -no particulars- tenen l’obligació d’oferir un lloguer social si el llogater no pot pagar. Això suposava pèrdues pels bancs. La resposta de les entitats financeres va ser tirar pel dret i recórrer. Amb la sentència es reconeix que preval el dret a la propietat dels grans tenidors -més de 2.500 metres quadrats d’habitatge- en contra de la persona que, en un moment donat, no pot assumir el lloguer.

Tornem a estar en una situació de prebombolla immobiliària

I en quina situació està el parc d’habitatge social?

A Barcelona molt pitjor que a Catalunya perquè hi ha més pressió. I amb el creixement econòmic dels darrers mesos, encara empitjorarà. Els grans tenidors no posen els pisos al mercat perquè, si esperen, saben que trauran més rendibilitat que ara. Això vol dir que durant els anys de la crisi vam aprendre poc. Si érem un país amb poc parc d’habitatge social hauríem d’haver posat tota la carn a la graella per augmentar-lo. Ara tornem a estar en una situació de prebombolla. Les entitats del tercer sector amb habitatge social captem els pisos de particulars: els oferim restauració i el pagament del lloguer si el podem tenir en habitatge social. Però els grans tenidors continuen tenint 47.000 habitatges buits.

L’ajuntament de Barcelona ha confirmat aquesta setmana una sanció econòmica de 315.000 euros a la Sareb, el BBVA i el Santander per tenir pisos buits durant més de dos anys. L’administració ha de sancionar més?

És un gran instrument i per l’administració és relativament fàcil controlar-ho. Es tracta de prioritzar. Està molt bé sancionar els grans tenidors però no s’ha de fer de forma puntual sinó convençuda i recurrent. Si creus en això, has de mobilitzar el parc i, sobretot, a Barcelona. L’únic que pot aturar grans processos és l’administració pública.

Les meves prioritats són fer créixer les entitats, l’habitatge i l’atenció a la infància

Canviant de tema, és el president de la Taula del Tercer Sector des del 2015. Quines són les prioritats que s’ha marcat per al seu mandat?

La Taula es va impulsar al 2003 i, en aquests anys, s’ha consolidat i ha fet una gran feina. Com a prioritat externa crec que és l’habitatge. És un instrument imprescindible per a l’autonomia de les persones. I en clau interna, fer més gran el sector. Els nostres adversaris són tan forts que necessitem que el tercer sector, l’economia social i tot allò que representen sigui molt més fort. Hem d’aconseguir que les entitats creixin, que ens puguem aliar amb el moviment cooperatiu i amb tot el que és economia social i no economia de mercat. I, per suposat, cal posar l'accent en la infància. És fonamental. Veient els infants avui, podem saber quines seran les desigualtats de demà. Treballar sobre la infància és fonamental perquè, a més, són els que no es queixen mai.