"El Tercer Sector té una potència extraordinària i un actiu social que ha d'estar en la base del model de cohesió social"

Josep Villarreal. Economista amb una llarga trajectòria en el sector públic. Ha estat professor associat d’economia i política a la UPC i ha treballat per a l’estratègia i la planificació social de l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat implicat en el desenvolupament de l’Acord Ciutadà i ha estat referent de l’impuls d’estratègies d’inclusió de l’Eix Besòs. Actualment és el director d’Estratègia i Innovació de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Villarreal ha participat com a ponent en el debat plenari ‘Com serà l’atenció a les persones el 2030?’ al 6è Congrés del Tercer Sector Social.

1. Des del municipalisme, i a curt termini, com ha d’evolucionar  l’atenció a les persones?  

Des de l’Ajuntament de Barcelona, l’expectativa d’atenció a les persones forma part d’un dels elements essencials. Es fa difícil respondre la pregunta de ‘Com s’atendrà les persones el 2030?’, però el millor de la prospectiva és que no es tracta d’endevinar, sinó de crear les condicions perquè es compleixi allò que tu creus. En el model d’atenció a les persones hi ha algunes premisses que compartim, no només a l’Ajuntament sinó en tot el teixit associatiu que forma part de l’acord ciutadà per a una Barcelona inclusiva, i són uns ítems molt clars: posar la persona al centre, abordar-ho des de la proximitat i de manera innovadora i coproduïda i fer que progressem, el conjunt d’entitats i institucions que hi estem abocades, de manera que la persona tingui la percepció que rep un suport en drets que li permet sentir-se vinculada a un determinat entorn.

2. Així doncs, cal un pla d’estratègia específic.

Aquí sí que tinc l’expectativa, a través de les experiències de l’Ajuntament de Barcelona i de l’impuls actual de l’Àrea de Serveis Socials, que acabarem comprometent un model d’atenció a les persones singular que la caracteritzi, que la Barcelona encisadora sigui la Barcelona encisadora de l’atenció a les persones. Això és un desig, una fita i una forma d’orientar un compromís de treball.

3. Com ha de continuar treballant l’Ajuntament per garantir la cohesió ciutadana?

La meva insistència respon a la necessitat de deixar clar que, quan l’Ajuntament impulsa polítiques de coproducció, en cap cas està pensant a transferir la seva responsabilitat. La responsabilitat que té l’Ajuntament davant les necessitats bàsiques de les persones és intransferible i l’Ajuntament l’ha de complir amb una passió inesgotable, és a dir, forma part de la seva naturalesa com a Administració local responsable dels ciutadans i ciutadanes.

4. Es tracta de les anomenades estratègies de coproducció...

Quan parlem de polítiques de coproducció, i seiem en una taula, i afirmem de forma compromesa que volem compartir escenaris, projectes, objectius, acció; en cap cas estem renunciant a la nostra competència i això forma part d’un dels compromisos claus i d’una peça clau per impulsar aquesta nova forma de fer política que és la confiança. A l’hora d’enfocar les polítiques socials de nou, el conjunt d’actors que intervenen i es comprometen en l’acció han de tenir confiança. Han de ser capaços de compartir coneixement, acció, principis, objectius, fites… i de treballar en proximitat. Afortunadament, aquest és un tema que l’Ajuntament de Barcelona ha treballat des de fa molts anys. Diferents governs municipals de diferents colors han impulsat i compartit aquesta direcció clara i l’experiència és l’Acord Ciutadà per una Barcelona inclusiva.

5. En aquest nou paradigma, com es poden apoderar els professionals que es dediquen a l’atenció de les persones?

El treball en xarxa …. un se l’imagina de forma natural pensant en diferents actors i entitats, però la realitat ens ha permès constatar com hi ha xarxes d’equipaments municipals que estan liderades per treballadors i treballadores públics, amb la responsabilitat d’un centre cívic, d’un centre de dia, d’una biblioteca, d’un centre de serveis socials… de qualsevol dels equipaments que configuren el conjunt d’actius i recursos que té una administració en el territori. El territori, però, no és homogeni i tampoc ho és la pobresa, que es concentra. En aquests llocs, aquests equipaments avui estan actuant en xarxa, i avui això és un actiu i té una potència extraordinària per integrar-se, per activar-se, per mestissar-se amb el conjunt de xarxes d’intervenció existents, amb les entitats, amb els seus actors… Per altra banda, el mateix Congrés del Tercer Sector posa de manifest que aquesta realitat és molt madura. El conjunt d’actors socials que configuren el Tercer Sector a Catalunya i a Barcelona té una potència extraordinària. Té un actiu social que ha d’estar en la base d’allò que proposava de fer un model propi, un model de cohesió social i un model de societat de progrés que incorpori aquests elements.

Intervenció de Josep Villarreal al Debat Plenari del 6è Congrés del Tercer Sector Social: